LECTURA
2
Canvi climàtic a Europa
La mitjana
anual europea de les temperatures atmosfèriques ha augmentat 0,3-0,6°C
des de 1900. D'acord amb els models climàtics, es preveuen nous augments,
per sobre dels nivells de 1990, fins prop de 2°C per a l'any 2100, amb
increments superiors en el nord d'Europa en comparació del sud. Entre
les possibles conseqüències, es contemplen: l'elevació
del nivell del mar, tempestes més freqüents i intenses, inundacions
i sequeres, així com canvis en la biota i en la productivitat d'aliments.
La gravetat d'aquestes conseqüències dependrà en part del
grau que s'implementen les adequades mesures d'adaptació durant els
pròxims anys i dècades.
Per a garantir que la temperatura no s'incremente més de 0,1°C
per dècada i que el nivell dels mars no augmente més de 2 cm
per dècada (límits provisionals prevists per a assegurar la
sostenibilitat), serà necessari que els països industrialitzats
reduisquen les emissions dels gasos responsables de l'efecte hivernacle (dióxid
de carboni, metà, òxid nitrós i divers compostos halogenats),
com a mínim en un 30-55 per cent respecte als nivells de 1990, per
a l'any 2010.
Aquestes reduccions són molt majors que els compromissos adquirits pels països desenvolupats en la tercera conferència de les parts signatàries del Conveni marc sobre el canvi climàtic (CMCC) de Nacions Unides, celebrada a Kyoto al desembre de 1997, que consistien a reduir les emissions dels gasos responsables de l'efecte hivernacle en la majoria dels països europeus, en un 8 per cent per sota dels nivells de 1990 per a l'any 2010. Alguns països d'Europa central i oriental es van comprometre a reduir les emissions d'aquests gasos entre un 5 per cent i un 8 per cent en relació amb 1990, per al 2010; mentre que la Federació Russa i Ucraïna van prometre estabilitzar les emissions en els nivells de 1990.
No sembla probable que la UE compleixi l'objectiu original del CMCC, fixat en 1992, d'estabilitzar les emissions de dióxid de carboni (principal responsable de l'efecte hivernacle) en els nivells de 1990 per a l'any 2000, ja que la previsió actual és que les emissions augmenten un 5 per cent respecte als nivells de 1990 en el primer any del segle que ve. A més, en marcat contrast amb l'objectiu de Kyoto d'arribar a una reducció del 8 per cent en les emissions dels gasos responsables de l'efecte hivernacle per a l'any 2010, (per a un "conjunt" de sis gasos en el qual s'inclou el dióxid de carboni), en l'últim escenari de "situació sense canvis" realitzat per la Comissió Europea, se suggereix un augment del 8 per cent en les emissions de dióxid de carboni en la UE entre 1990 i 2010, procedint la major aportació (39%) del sector del transport.
No s'ha adoptat encara la proposta d'una de les mesures clau a escala comunitària: un impost sobre l'energia i el carbó, però ja s'ha introduït aquest impost en alguns països d'Europa occidental (Àustria, Dinamarca, Finlàndia, Països Baixos, Noruega i Suècia). Hi ha també altres possibles mesures per a reduir les emissions de CO2 que ja s'estan aplicant en divers països europeus i en la Unió Europea. Entre aquestes mesures s'inclouen els programes d'eficiència energètica, les instal·lacions combinades de calefacció i electricitat, el canvi de combustibles del carbó al gas natural i/o la fusta, les mesures encaminades a modificar la divisió de modalitats en el transport i a l'absorció de carboni mitjançant la reforestació (ampliació del sumider de dióxid de carboni).
L'ús d'energia, dominat pels combustibles fòssils, és el factor clau de les emissions de dióxid de carboni. En Europa occidental, les emissions procedents de l'ús de combustibles fòssils van descendir un 3 per cent entre 1990 i 1995 a causa de la recessió econòmica, la reestructuració de la indústria a Alemanya i el canvi del carbó al gas natural en la generació d'electricitat. Els preus de l'energia s'han mantingut estables a Europa occidental durant la passada dècada i relativament baixos en comparació dels preus habituals en el passat; això no ha propiciat l'estímul suficient per a millorar l'eficiència. La intensitat energètica (consum final d'energia per unitat de PIB) ha disminuït només un 1 per cent des de 1980.
Entre 1980 i 1995, es va registrar un canvi substancial de les pautes vigents en l'ús de l'energia. En el sector del transport, va créixer un 40 per cent; en el sector industrial, l'ús d'energia va descendir en un 8 per cent i el d'altres combustibles va augmentar en un 7 per cent, el que reflecteix principalment l'increment del transport per carretera i un allunyament de l'ús intensiu d'energia per part de la indústria. Entre 1985 i 1995, es va registrar un augment del 10 per cent en el consum total d'energia.
L'aportació de l'energia nuclear al subministrament total d'energia va passar del 5 al 15% a Europa occidental entre 1980 i 1994; Suècia i França depenen de l'energia nuclear per a cobrir prop d'un 40 per cent de les seves necessitats totals d'energia.
En Europa oriental, les emissions de dióxid de carboni procedents de l'ús de combustibles fòssils van descendir un 19 per cent entre 1990 i 1995 degut principalment a la reestructuració econòmica. L'ús d'energia en el sector del transport va descendir un 3 per cent en els PECO durant aquest període i un 48 per cent en els NEI. En el sector de la indústria, l'ús d'energia va descendir un 28 per cent en els PECO i un 38 per cent en els NEI. La intensitat energètica és, a Europa central i oriental, unes tres vegades superior a la d'Europa occidental, i en els NEI, unes cinc vegades superior, per tant en ambdues regions és considerable el potencial d'estalvi d'energia. En un hipotètic escenari de "situació sense canvis", es preveu que, per a l'any 2010, l'ús d'energia sigui un 11 per cent menor al de 1990 en els NEI i un 4 per cent superior al de 1990 a Europa central i oriental.
Entre 1980 i 1994, l'aportació de l'energia nuclear al subministrament total d'energia va passar del 2 al 6 per cent en els NEI i del 1 al 5 per cent en la CEE. En Bulgària, Lituània i Eslovènia, l'energia nuclear cobreix prop de la quarta part de les necessitats totals d'energia.
Entre 1980 i 1995, les emissions de metà van descendir un 40 per cent en els PECO i en els NEI. No obstant, poden arribar-se a encara majors reduccions en tota Europa, especialment en els sistemes de distribució de gas i en les mines de carbó. Així mateix, podrien reduir-se en tota Europa les emissions d'òxid nitrós procedents de la indústria i de l'ús de fertilitzants.
S'han registrat una ràpida disminució dels nivells màxims de CFC després de la prohibició del seu ús i producció. No obstant això, van en augment l'ús i l'emissió dels seus substituts, els HCFC (responsables també de l'efecte hivernacle), igual que els dels següents gasos, identificats recentment com responsables de l'efecte hivernacle i inclosos en el "conjunt" de gasos per als quals es van fixar a Kyoto objectius de reducció: SF6, els HFC i els PFC.
