ACCIÓ ECOLOGISTA: LA INCINERACIÓ NO ÉS L'ALTERNATIVA
El gran volum de deixalles domèstiques i industrials que s’estan produint en els darrers anys ha portat a que gran part de les administracions dels països més desenvolupats hagin intentat "eliminar" aquestes deixalles utilitzant tota mena de metodologies.
La primera, i més estesa arreu del món, ha estat els abocadors, llocs amagats o no tan amagats a on s’han anat dipossitant els residus fins que s’han anat omplint poc a poc, així hem arribat al moment en què s’han començat a generar tot tipus de problemes: proliferació incontrolada, condicions d’instal lació deficients amb la consegüent contaminació de les aigües subterrànies, pudors i contaminació del sòl, perill d’incendis continuat o, més senzillament, l’impacte visual que portava a allunyar-los de les zones urbanes, amb el corresponent encariment del transport.
Arribats a aquest punt, als països més desenvolupats es van dissenyar unes plantes que per fí semblaven sol.lucionar el problema dels residus domèstics i industrials. Aquestes plantes es van anomenar "plantes incineradores de residus" o d’una manera més elegant: "plantes de tractament tèrmic". La tecnologia semblava perfecta, i el resultat també: es podien instal lar als polígons industrials, prop dels nuclis urbans generadors de la brossa. Els residus entraven per un cantó i l’escòria sortia per l’altre, l’escòria podia aprofitar-se fins i tot per tapar forats i fer carreteres.Tot era rodó i el cicle es tancava amb una perfecció insospitada. Fins i tot en molts casos generant energia, vapor o aigua calenta sanitària.
No va ser fins aproximadament l’any 1977 que es va començar a descobrir que les plantes incineradores no eren tan perfectes com en un principi s’havia pensat. Els primers contaminants procedents d’aquestes plantes es van detectar a les de residus urbans, però ràpidament es va poder extrapolar a les de residus industrials. Després d’uns quants anys d’estudiar aquest tipus d’instal lacions des del punt de vista científic i tècnic, després de grans debats a congressos dedicats única i exclusivament a aquest tema, i d’analitzar els efectes que hi anaven apareixent, els científics d’arreu del món han arribat a la conclussió de que la sol.lució no és tan rodona, de que les plantes incineradores són generadores de residus tòxics i perillosos.
Per començar, la incineració de residus requereix un gran control de les condicions de la combustió. Una bona combustió es regeix per l’anomenada regla de les "3T": temperatura, temps de residència i turbulència; això significa que un mal disseny del forn o la cambra de postcombustió, així com una mala regulació –encara que només sigui puntual-- d’un d’aquests paràmetres pot generar condicions inadequades de funcionament i, per tant, l’expulsió per la xemeneia de més compostos tòxics dels normals, generant-se --entre d’altres-- un excés de dioxines i furans, a més de productes incremats altament tòxics, així com monòxid de carboni (CO), un gas altament tòxic, en comptes de diòxid de carboni (CO2).
En segòn lloc cal considerar que a tota incineradora hi han dues sortides diferents: els gasos i partícules, i les escòries. Es calcula que aproximadament un 29% del pes que entra en forma sòlida, queda en forma de cendres o escòries al final de la combustió.
Ara bé, el resultat del procés és una reducció del volum si considerem el residu en la seva forma sòlida, i unes emissions a l’atmosfera. Cal que prestem atenció tant a les escòries que resten, com als gasos i partícules que hi surten.
Productes de sortida de la incineradora
* Escòria i cendres: contenen una concentració molt alta de certs contaminants molt perillosos : òxids metàl lics i silicats, carbonats, clorurs, sulfats, al.lumini, calci, sodi, ferro, ... així com metalls pesants. A les escòries, prioritàriament Fe, Cu, Pb i Zn, i a les cendres Pb, Zn i Cd. Tot plegat significa que aquests residus no poden anar a un abocador convencional i que s’ha de garantir un seguiment acurat i continuat en el temps del lloc a on són dipositats.
Els gasos i partícules que hi surten per la xemeneia:. En primer lloc cal esmentar els gasos típics de tota combustió com són el diòxid de carboni (CO2) i el vapor d’aigua. També cal parlar dels gasos típics de la combustió de plàstics i d’altres residus que contenen sofre i nitrògen com són l’àcid clorhídric (HCL), el diòxid de sofre (SO2) i els òxids de nitrogen (NOx). Els metalls com ara Pb, Ar, Cr i Hg també ocupen el seu lloc, ja sigui en forma de gas o de partícules, i finalment els compostos orgànics i els PIC (productes de combustió incompleta) com són el benzè, el cloroform, el tetracloretilè, el naftalè, el formaldehid i, finalment, les dioxines i furans.
Les dioxines i furans
Són compostos complexos, producte de la combustió de substàncies que porten àtoms de clor, hidrogen i carbó, es consideren derivats dels policlorobifenils (PCBP) que es formen en la recombinació de les molècules més elementals. Les dioxines i furans són extraordinàriament tòxiques, persistents i bioacumulatives (entren dins les cadenes tròfiques de l’alimentació).
Al Vè Symposium Internacional sobre dioxines clorurades, celebrat als EEUU al maig de 1986, ja es van aportar dades sobre la toxicitat de la dioxina més perillosa, (la 2,3,7,8, tetraclorodibenzodioxina) per diferents animals, concloent-se que:
La incineració d’una mescla multicomponent com els residus urbans, produeix una sèrie molt variada de Dioxines i Furans a més d’altres compostos orgànics que es troben en parts per milió i parts per bilió tant a les cendres precipitades com a les emissions de les xemeneies, variant d’un dia a l’altre les quantitats relatives de cada un dels compostos.
Més de 20 anys d’estudis en toxicitat d’animals i d’estudis epidemiològics de poblacions i d’exposicions accidentals, mostren que la resposta dels humans a les Dioxines i Furans és molt diferent a la trobada en els animals. El perill més important per als humans és el càncer contret a llarg termini. Van destacar que els mecanismes de formació de la majoria d’aquests tòxics no són coneguts. El punt de divergència no es trobava en la valoració de la seva toxicitat –sobre la que hi havia una total certessa--, es trobava en la indeterminació (evidentment per manca d’experimentació) de quin era el llindar de toxicitat pels èssers humans.
El cicle de la incineració és totalment obert. Com hem dit l’efecte resultant és una disminució del volum del residu sòlid que, un cop convertit en tòxic, acaba a l’abocador, i la sortida de gasos a través de la xemeneia. Per tant, el residu que teníem concentrat en un punt, s’escampa ja directament per la xemeneia cap a l’atmosfera, o ja un cop les escòries i cendres són a l’abocador a través de les aigües subterrànies i del sòl. Però això no és tot; a més, el residu que produeixen les plantes incineradores és més tòxic que el seu precursor, ja que es produeixen substàncies que no eren al residu d’entrada (benzè, àcid clorhídric, tetracloretilè, naftalè, dioxines, furans, etc.).
És cert que hi ha mesures correctores per disminuir les emissions tòxiques a l’atmosfera (els electrofiltres i els filtres de gasos), però aquestes mesures només aconsegueixen minimitzar les dosis de contaminació als terrenys existents al voltant de la planta incineradora i les d’immissió de la població afectada. No eviten que s’acabin escampant els contaminants entre els tres medis: sòl, aigua i atmosfera, cosa que suposa un trasllat del problema i la pèrdua del control, no la seva solució.
Mesures de control
No hi ha mètodes òptims per mesurar la contaminació procedent de les plantes incineradores, principalment per tres raons: perquè és un procés molt complex, perquè hi ha moltes diferències de disseny d’una planta a una altra i perquè es fa difícil mesurar molts dels contaminants.
La presa de dades de la majoria dels contaminants a l’atmosfera és puntual i no representa la contaminació mitjana que s’emet durant les 24 hores del dia, durant un mes, durant un any, etc. Caldria utilitzar mètodes d’anàlisi en continu, cosa que ara per ara no és possible al nostre país. Simplement es mesuren en continu aquells paràmetres que indiquen el bon funcionament i el rendiment del procés d’incineració,( CO, CO2, HCl, opacitat) i no la resta dels elements contaminants.
Les anàlisis de les escòries són llargues i cares i, per tant, en molts casos no es realitzen.
En general, hi ha una manca molt gran d’aparells, de tècnics, de laboratori i d’infraestructures per afrontar un seguiment tècnic de l’impacte ambiental generat per una planta incineradora.
Conclusions
* El resultat net d’una planta incineradora és el trasllat d’un residu conegut i que tenim concentrat en un punt cap a l’atmosfera, l’aigua i el sòl, amb la producció de substàncies molt tòxiques. És a dir, una planta incineradora "elimina" uns residus i en genera i dispersa d’altres.
* Hi ha un gran desconeixement respecte a la diversitat de compostos que es formen en la recombinació de les partícules elementals en el moment del refredament dels gasos i, per tant, sobre el seu impacte ambiental.
* Si des del punt de vista ecologista estem convençuts que la solució al problema dels residus passa per la minimització, la reutilització i el reciclatge, el primer pas que hem de donar és evitar la creació de noves incineradores. Aquestes, un cop instal.lades, generen el problema de l’amortització i porten a desestimar qualsevol alternativa sobre el tractament dels residus que els faci la competència.
* Un altre factor decisiu, des d’una perspectiva ecologista, es el malversament de recursos que implica cremar uns materials (paper, plàstic, roba, ferro, fusta, vidre, etc.) que són en uns casos reutilitzables i en d’altres reciclables, amb el consegüent estalvi d’energia i matèries primeres que això suposaria.
* Així mateix, la cultura de la incineració entronca directament amb la cultura d’"usar i llençar", amb la cultura del malbaratament de recursos, de l’engany permanent pel qual els recursos són il.limitats i "podem anar tirant de la rifeta" indefinidament.
Finalment, cal que des d’aquesta tribuna manifestem rotundament que és un engany la proposta que ens fan certs gestors dels residus quan ens diuen, fruit de les seves pròpies contradiccions i sota la pressió del moviment ecologista, que es pot compatibilitzar la recollida selectiva amb la instal.lació d’una incineradora. I és fals perquè:
Una aposta decidida per la recollida selectiva implica un nivell d’informació, d’esforç econòmic, de gestió i d’organització de la recollida de la brossa incompatible amb el cost multimilionari i amb l’organització que demana una recollida destinada a la incineració. Per tant, o la gestió s’encamina decididament cap a la recollida selectiva amb la qual cosa la quantitat de rebuig no justificarà la instal.lació d’una incineradora, o no s’aposta amb convicció per la recollida selectiva. La proposta de les dues alternatives no és més que una cortina de fum per amagar el que, al cap i a la fi, és l’objectiu marcat des d’un principi: la incineració.
Activitat
Fes un resum del text assenyalant les idees bàsiques (de forma esquemàtica) que recolzen aquest rebuig deles organitzacions ecologistes cap a les incineradores
