DINAMISME CORTICAL
1. Deriva continental
1.1. Descripció de la teoria
1.2. Proves
1.3. Mecanisme de la deriva continental2. Expansió del fons oceànic. Proves.
3.1. Descripció de la teoria
3.2. Proves
3.3. Dinàmica cortical3.3.1. Límits constructius
3.3.2. Límits destructius
3.3.3. Límits transformants
3.3.4. Fenòmens intraplaca
3.3.5. Mecanisme de moviment de les plaques
3.3.6. El cicle de Wilson
Què és això de tectònica de plaques?
En termes geològics, una placa és un bloc gegantí de roca rígida. La paraula tectònica ve de l’arrel grega “construir”; per tant, l’expressió tectònica de plaques vé a dir que la Terra està construïda per plaques. Aquesta teoria de tectònica de plaques afirma que la capa sòlida més externa de la Terra es troba fragmentada en una dotzena o més de plaques tectòniques, unes grans i altres més menudes que presenten un moviment relatiu entre elles com a conseqüència de trobar-se per damunt d’un material més calent i plàstic, l’astenosfera. Abans de l’adveniment d’aquesta teoria alguns científics entre els que destacarem Alfred Wegener pensaren que els continents actuals eren els fragments de masses continentals majors o supercontinents (la teoria de la deriva continental). Tot i haver presentat proves que demostraven el moviment dels continents, la teoria de Wegener no va ser capaç de descobrir quina era la causa del moviment d’aquests. En la segona meitat del segle XX, les noves tecnologies van mostrar la morfologia dels fons submarins i l’expansió d’aquests a nivell de les dorsals. Finalment el geòleg Tuzo Wilson va emetre els postulats de la teoria de tectònica de plaques.
La tectònica de plaques es un concepte geològic molt recent, introduït ara fa uns 35 anys però que ha revolucionat la forma d’entendre l’estructura i funcionament del nostre planeta. A més a més, aquesta teoria ha unificat l’estudi de la Terra ja que combina les diferents branques de la Geologia, des de la paleontologia fins a la sismologia. Ha donat resposta a qüestions sobre les quals s’havia especulat sovint, com el fet de per què els terratrèmols i les erupcions volcàniques ocorrien en àrees específiques del món i com s’havien format les grans serralades com els Alps i l’Himàlaia
1. Teories que expliquen la dinàmica
cortical
1.1. La teoria de deriva continental
de Wegener
1.1.1. Descripció de la teoria
Cap a 1912 Alfred Wegener (1880-1930) publicava el llibre "L’origen
dels continents i oceans” on desenvolupava la teoria de la deriva continental,
en què suggeria que fa aproximadament 200 milions d'anys hi havia una
única massa continental anomenada Pangea (pan= tot, gea= terra) la
qual començà a dividir-se en fragments que se n'anaren allunyant
els uns dels altres fins arribar a la posició actual.
Fig.1: Alfred Wegener
Segons Wegener, fa aproximadament 200 ma les terres emergides formaven un
únic supercontinent, Pangea, envoltat per un inmens oceà, Panthalassa
. Fa uns 180 m.a. sorgí una gran esquerda (ara sabem que era una dorsal)
que trencà Pangea en dues masses continentals: a l’hemisferi nord,
Laurasia que comprenia les terres dels actuals continents d’Amèrica
del Nord, Groenlàndia i Euràsia; a l’hemisferi sud, Gondwana,
formada per Àfrica, Amèrica del Sud , l'Antàrtida , Austràlia
i l'Índia. Entre els dos aparegué el mar de Tetis.. Aquestes
dues masses continuarien fragmentant-se i allunyant-se les unes de les altres
fins a la seua posició actual. Després de 60 m.a. de deriva,
aparegueren noves esquerdes que separarien Amèrica del Nord d'Euràsia
amb l'aparició de l'Atlàntic Nord. També Gondwana es
fragmentà: per una banda, el fragment Austràlia-Antàrtida
se separava d'Àfrica-Amèrica del Sud, obrint-se l'oceà
Índic. Al mateix temps, el que ara és l'Índia es desplaçava
cap al nord. Fa 70 m.a. es completà la fracturació de Gondwana:
l'Antàrtida es desplaçà cap al sud tot separant-se d'Austràlia;
l'esquerda que va provocar l'aparició de l'Atlàntic Nord continuà
cap al sud i provocà la separació entre Amèrica del Sud
i Àfrica. La deriva d'aquesta última cap al nord tancà
la mar de Tetis, les restes de la qual originaren la mar Mediterrània.
L'Índia va col·lisionar amb Àsia. Per altra banda, les
dues Amèriques convergien i van unir-se a través d'una estreta
franja que constituí l'Amèrica Central. L'actual fesonomia del
planeta canviarà als propers milions d'anys: se suposa que s'eixamplarà
l'Atlàntic i es tancarà el Pacífic formant-se un supercontinent
format per Amèrica i Àsia.
Fig.2: Fragmentació de Pangea
1.1.2. Proves de la deriva continental
La gran aportacó de wegener van ser una sèrie d'evidències que provaven que els continents s'havien anat desplaçant al llarg dels milions d'anys d'història de la terra. aquestes evidències -o proves- es poden agrupar en 4 grups:
a) Geogràfiques
Quan observem un mapamundi ens adonem que alguns continents com Àfrica
i Amèrica del Sud tenen formes complementàries que encaixen
com les peces d’un trencaclosques. Si unim els continents actuals, no
pas pel nivell de la costa, sinó a nivell de les
plataformes continentals -200 m de profunditat- (recordeu que aquest és
el límit entre l’escorça continental i l’escorça
oceànica) en resulta un acoblament gairebé perfecte.
Fig.3. Acoblament dels continents (prenent la plataforma continental)
B)
Biològiques i paleontològiques
Basades en la distribució actual de determinats grups d’organismes
vius com el cas dels marsupials a Austràlia i en menor grau a Amèrica
del Sud (activitat realitzada a classe)i en la distribució coincident de restes fòssils en
continents que actualment posseeixen faunes i flores molt diferenciades i
on els oceans representen barreres infranquejables en la dispersió
desl organismes terrestres. La presència d’aquests fòssils
s’interpreta com a éssers anteriors al moment de la separació
dels continents i que després van evolucionar de diferent forma en
cada continent (rèptil Mesosaurus, flora de Glossopteris, etc). La
presència d'aquests grups residuals o de fòssils idèntics
en continents separats per oceans, és difícil d'explicar sense
considerar que els continents van trobar-se units al passat (Com podrien travessar els oceans, si els continents hagueren romàs immòbils?)
Fig..4. Distribució de diferents grups de fòssils
en els continents que formaven part de Gondwana. Noteu la continuïtat
existent entre les àrees de distribució
c) Geològiques
Hi ha coincidències entre formacions geològiques de la mateixa
edat en diferents continents quan unim els seus marges, cosa que ens permet
d'establir una continuïtat entre determinades estructures geològiques
com conques sedimentàries o roques anteriors a l'era primària.
L'exemple clàssic ve donat per la continuïtat als dipòsits
de til·lites provinents de les glaciacions del Carbonifer als continents
que formaven Gondwana.
Fig..5:
Jaciments de diamants en Àfrica i Amèrica del Sud
d)
Paleoclimàtiques
L'aparició de dipòsits glacials del Carbonifer als continents
de l’antiga Gondwana ens indica la posició en què es trobaven
aquestes terres temps enrere, molt més pròxima al pol sud. La
presència de restes coral·lins o d'evaporites en zones actualment
fredes de l'hemisferi nord ens indica una posició molt més meridional
d'eixes masses continentals, així com el fet de la presència
de jaciments de carbó a zones fredes quan aquest està format
a partir de restes de plantes que vivien en habitats més càlids.
Si els continents haguessen romàs immòbils, caldria admetre
l'existència d'un continent cobert de gel i un altre tropical, cosa
inacceptable. Amb la teoria de la deriva continental podem suposar aleshores
el continent de Gondwana situat prop del casquet polar Antàrtic i Lauràsia
en la zona equatorial. Això ens explica el perquè de l'aparició
en una mateixa època de til·lites a Gondwana i carbó
o roques coral·lines a Lauràsia.
1.3. Mecanisme de la teoria de Wegener
Aquesta teoria de la deriva continental no va imposar una nova visió
de la Terra. En temps de Wegener, la comunitat científica creia fermament
que continents i oceans eren estructures estàtiques. Per tant, les
seues propotes no van ser acceptades. La teoria de Wegener presentava un punt
feble: quins tipus de forces podien ser suficientment fortes per moure les
inmenses masses continentals una distància tan gran ?
Pel que fa al motor de la deriva dels continents, Wegener suposà que
les capes més superficials de l'escorça continental -allò que es denominava SIAL- es
trobaven "surant" sobre les capes subjacents de SIMA, molt més
denses i que formen part dels fons oceànics. El moviment de rotació
de la Terra seria el responsable del moviment de "fugida dels pols"
i desplaçament vers l'oest. Així, aquesta deriva seria la responsable
del plegament de la costa occidental d'Amèrica com a conseqüència
de la fricció. D'altra banda, quan col·lisionaven dos continents,
els sediments existents entre ells també es plegarien formant noves
serralades (Pirineus, Alps etc). El problema era que això era impossible
segons argumentaven correctament el geofísics de l’època.
Les teories de Wegener foren majoritàriament refusades i van oblidar-se
fins que als anys 60 van tornar a posar-se d'actualitat.
CAL ADVERTIR QUE AQUESTA EXPLICACIÓ DE LA
DERIVA CONTINENTAL ÉS FALSA, TOT I SI HA HAGUT MOVIMENT DELS CONTINENTS
I LES PROVES APORTADES PER WEGENER SON VÀLIDES. L'EXPLICACIÓ
VINDRIA ANYS DESPRES AMB LA TEORIA DE L'EXPANSIÓ DEL FONS OCEÀNIC
i LA TEORIA DE LA TECTÒNICA DE PLAQUES